L’església parroquial de Guils de Cerdanya, és sens dubte una de les millors joies arquitectòniques del romànic de Cerdanya. La seva existència es remunta a les primeries del s. IX, concretament l’any 839, tal com ho confirma l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, on es troba citada com a parròquia amb el nom d'”EGUILS”.
Anys més tard, en la butlla del Papa Sergi IV, és citada amb el nom de “SANTA EULALIA D’EUGUILIS”. Posteriorment, l’onze d’Agost de l’any1042 el bisbe d’Urgell, Guillem Wifred, consagra l’església de nou, la qual cosa ens confirma que és certa la seva existència com a parròquia l’any 839 i que aquesta nova consagració es deu a una ampliació de l’antiga església.
Uns 200 anys més tard, concretament l’any 1309, l’església és anomenada “Sti Stephani de Guils”, segons consta en els documents corresponents a la visita d’inspecció que es va fer a totes les esglésies de la Cerdanya per ordre del bisbe de Vic Galceran Sacosta. Però a meitat del segle XIV, com moltes terres i edificis de la Cerdanya, van passar a pertànyer al monestir de Santes Creus, així ens ho confirmen els fogatges d’aquesta època, en què l’abat de Santes Creus posseïa 14 focs a Guils de Cerdanya.
Actualment, l’edifici consta d’una sola nau i absis, amb portalada decorada que s’obre a migjorn. La nau de l’edifici està coberta amb volta de canó seguit i lleugerament apuntada sense cap arc toral. Dues capelles de construcció posterior foren afegides, segurament, per a donar cabuda a un increment de població.
La part més destacada de l’edifici, és l’absis semicircular on sobresurt la cornisa exterior decorada amb fris de dents d’engranatge, sobre mènsules i columnes adossades, la qual cosa esdevé en una de les decoracions de l’arquitectura del romànic més rica de Cerdanya. L’esvelt campanar d’espadanya, que s’aixeca als peus de l’església, confereix a l’edifici una àgil figura que contraresta el volum propi dels monuments romànics.
La portalada que dona entrada per migjorn, està formada per tres arquivoltes sostingudes sobre tres columnes amb capitells, on es representen temes de bestiar i fullatge. Exteriorment, està rematat per un arc decorat en escaquejat. És molt possible que l’interior de l’església fos ricament decorada, si tenim en compte la profusió de decoració externa que ens ha arribat fins als nostres dies i que molt bé es pot afirmar a partir del frontal de l’altar del s. XII, conservat al Museu del Prado de Madrid, i que presenta la imatge de Crist assegut en Majestat al mig del frontal i voltat del símbols dels evangelistes.
Dues escenes il·lustren la vida de Sant Esteve, patró de l’església. La primera a mà esquerra representa tres jueus que lapiden el sant, el qual es recolza sobre la banda que separa els compartiments. La segona escena a mà dreta, en el requadre simètric, representa l’enterrament de Sant Esteve, portat per dos personatges en presència de sis més, que assisteixen a la sepultura. Cadascuna de les escenes és acompanyada per les llegendes explicatives següents: LAPIDABANT STEFANVS I SEPELIEBANT STEFANVS. En els dos compartiments inferiors, dues parelles d’apòstols conversen, asseguts. Els historiadors opinen que l’antependi, a desgrat del seu arcaisme, correspon al corrent bizantí de mitjan segle XIII.